Mai hauria pensat que arribaria un dia en què ens veuríem tots confinats i encara menys que aquest trasbals familiar ho seria sense moure’ns del menjador de casa
En el Sant Cugat Magazine d’aquest mes d’abril el tema central sembla que està clar. El que no ho està tant, de clar, són les meves ganes d’escriure sobre la festivitat de Sant Jordi, el perfum de les roses o la passió pels llibres i, fins i tot, per què no dir-ho, també sobre la pandèmia del coronavirus. Aquesta vegada el problema el tindrà el cap de maquetació del Magazine, a l’hora de triar-los. Per la meva part em desmarcaré i escriuré sobre un tema d’actualitat del moment, però des d’un altre punt de vista. No sé si dir-li irònic, tot i que podria. Li diré “Confinat del 2020”, any en què tots sabem que quedarà als annals de la història com l’any de la pandèmia del coronavirus; contagiós i mortífer. Virus que campa pel planeta Terra provocant desgràcia i mort al seu pas… I confinament.
Qualsevol aficionat a temes de ciència-ficció, si em llegeix, pot arribar a pensar que estic parlant dels danys col·laterals d’una pel·lícula de la guerra de les galàxies, però no. No parlo d’extres de cap pel·lícula. No en vull parlar per respecte. Són morts de veritat, autèntics. Qui sap si són víctimes d’una improvisada guerra d’última generació. O potser ho són per un descuit… I si el virus va sortir d’algun laboratori que es va deixar la porta oberta per ventilar, i zas... Sigui com sigui és un tema massa seriós per fer bromes al respecte. El “Fem Memòria” d’aquest número he pensat escriure’l des de la visió del confinament o cosa que és el mateix, sobre el nou marc de convivència familiar, que d’entrada no pinta malament, i em motiva.
Si convivim és senyal que existim
Mai hauria dit que veuria el que estic veient. I encara menys que tot seria producte d’un virus. Un virus que arribaria a alterar fins i tot la vida familiar de la majoria de la gent. I a sobre, nosaltres, sense plantar-hi cara, sense moure’ns del menjador de casa. El dia de demà, si no és que avui, el que està passant en aquests moments ho recordaran els nostres fills, ho explicaran als seus fills i els fills dels nostres fills als seus nets, mentre que si això mateix fossin roses, llibres o Sant Jordi el temps que hi dedicarien segur que no seria més que uns minuts. Pocs, no gaires… Avui, amb els dos mesos de confinament que portem, és evident que ens han alterat la vida, tant en l’àmbit familiar com en el de les relacions entre coneguts i no tan coneguts. Veïns que en molts casos podríem dir-ne anònims, estranys, fins que han arribat les recomanacions de les xarxes socials i sobretot, la crida solidària #QuedatACasa. Aquesta vegada he de reconèixer que ha funcionat. Com també el grau d’implicació i de compromís entre la gent, anònims i no anònims. També ha funcionat. La gran majoria de les famílies han modificat prioritats i conductes quotidianes per altres situacions impensables. Hem plantat cara fins a on hem pogut. És el cas dels veïns de la primera planta de casa meva, que han passat d’utilitzar cadires només per seure a convertir-les en para-xocs de curses de trial de bicicletes. I els de l’àtic primera han transformat la terrassa en un camp de futbol improvisat, on la pilota són rotllos de paper de WC. Altres veïns, més llençats, han compartit experiències organitzant classes de tai-chi, altres de ioga i fins i tot, els més animats, classes de salsa brasilera. Els més pacífics han tret els coixins del sofà per fer barricades i han esquivat drons convertits en pilotes voladores. Deixeu-me dir, sense ànim d’exagerar, o només una mica, que aquests dos mesos de convivència familiar han estat els dos mesos més originals que mai oblidaré. També m’han ajudat a superar la por que també he passat.
Ara, que per fets originals i trobades les de les vuit en punt de cada vespre. Amb clares mostres de suport en forma d’aplaudiments als cossos d’emergències; bombers, policies, sanitaris, conductors d’ambulàncies, brigades de la neteja… I aquests com a resposta solidària ens han deixat un seguit de festivals celestials de botzines i xiulets. Preàmbul del no menys lluït concert de pots i cassoles al que ens hem acostumat. Quina emoció! Vaig pensar que tenia sort, per uns moments no vaig pensar en el perill, només amb la sort que tenia de poder sentir aquell rebombori. Només aplacat per les interpretacions que uns veïns anònims ens van regalar des del replà de l’escala de casa seva, bellíssimes àries del bel canto, pròpies del Gran Teatre del Liceu. Quin nivell fantàstic! L’emoció ens feia saltar les llàgrimes.
L’any 2020, amb tota seguretat, el recordarem com l’any de la pandèmia del coronavirus, però també com l’any en què tothom esperava que fos l’any del final de la manca de llibertats dels nostres polítics empresonats. Mentre sonen més aplaudiments, són els dels hospitals, són els dels metges i metgesses, infermers i infermeres que dediquen als malalts un cop superen el seu pas per l’UCI. Aplaudiments que a la vegada reben també ells com a professionals del col·lectiu sanitari. I així, tot xino-xano, he arribat amb molta sort a finals d’abril, he tingut sort, he arribat a la diada de Sant Jordi, patró de Catalunya i festa del llibre i la rosa. Que aquest any serà més trista que mai. Les notícies feien pensar que érem a les portes del final del confinament, però sembla que no del tot. El virus no ens acaba de deixar… Bé, seguirem doncs amb el confinament resistint… Resistirem! I aprofitaré el proper número del Magazine per fer balanç del campionat de petanca i bitlles catalanes celebrat en el passadís de casa… També faré cinc cèntims de les aventures dels veïns del pis de dalt, que estan de creuer. Els nens creuen amb patinet tot el pis de punta a punta en deu segons, tres fins a la cuina i baixen els esglaons de les escales de tres en tres. Per ser el primer confinament que passo, no puc dir que he tingut moments d’avorriment. Fins i tot, he assistit a l’estrena de la primera videoconferència familiar promoguda i organitzada per la meva sogra, la iaia Maria. Va reunir en una sola pantalla a tots els seus nets estimats… Quines coses, deia. Volia dir quins avenços. I tant! I fins aquí aquesta visió diferent de com passar un confinament tancat a casa sense perdre l’oremus. Un altre any, si el virus ho permet, parlaré de roses, llibres i Sant Jordi, però això serà un altre any.
