Publiquen ‘Raschimura: Secta o família?’, basat en la figura de Pedro Vivancos que va regentar un gimnàs a Sant Cugat als anys seixanta

(21/2/2024 – ACN)

L’escriptor Francesc Bellart (Barcelona, 1984) ha publicat ‘Raschimura’ (La Campana), un relat sobre el singular personatge de Pedro Vivancos. A través de la relació personal de la seva família amb la del protagonista i, complementat amb una extensa documentació, l’autor s’endinsa de ple en la història d’una família que va patir una intensa persecució mediàtica i política, primer a Espanya i després al Canadà. Tot plegat centrat en la vida i les accions de Vivancos, un home “envoltat de contradiccions”, que va passar de ser un dels millors ballarins de flamenc dels anys seixanta a Barcelona, a liderar una acadèmia d’arts marcials a Sant Cugat i obrir una fàbrica de productes macrobiòtics i clíniques i consultoris arreu de l’Estat.

Pedro Vivancos va fer els primers passos dalt d’un escenari a la taverna dels seus pares, on ajudava fent de cambrer. Segons l’autor, era una persona que aprenia molt fàcilment i estava molt ben dotat per aquesta disciplina, un fet que el va portar als vint anys a despuntar i convertir-se en poc temps en un dels millors artistes de flamenc del moment.

A principis dels setanta, va obrir una acadèmia de dansa i arts marcials a Sant Cugat, gràcies a la qual va reunir un grup de seguidors fidels i set dones que l’acompanyarien tota la vida i amb qui va tenir una quarantena de fills. Després d’un viatge misteriós –del qual va tornar amb el cap rapat sota el sobrenom de Raschimura– Vivancos va obrir una fàbrica de productes macrobiòtics a l’Hospitalet, així com diverses clíniques i consultoris, proclamant que podia curar malalties com la diabetis o el càncer.

Fotografia de l’autor Francesc Bellart. (Eli Don, ACN)

Tot plegat, però, el va portar els anys vuitanta a ocupar un gran nombre de titulars a la premsa després de la mort de diversos pacients a la seva clínica del Vallès, tot i que no es va demostrar res de forma concloent. Després d’una època al Canadà, on va refer la comunitat, Vivancos va morir a Amsterdam, en unes circumstàncies poc clares.

L’interès de Bellart per la figura de Vivancos neix de la relació amb el millor amic del seu pare, en Pepe, que es va apuntar a l’escola de Vivancos per aprendre arts marcials. Segons l’escriptor, va ser un dels primers a fer-ho i allà també es va forjar una relació amb la seva germana que era quatre anys més gran que ell i que es va acabar convertint en una de les dones del protagonista.

“És una història que conec de tota la vida”, assegura l’autor, “però que no vaig articular, amb l’ajuda del meu pare, fins que la germana d’en Pepe no es va morir i ell no es va sentir lliure per parlar de tot plegat”. Pel que fa a la resta de fonts, Bellart sosté que hi ha un important buidatge d’articles, notícies i informació publicada en mitjans locals i internacionals, però també testimonis de deixebles i alguns familiars. “Intento ser respectuós i no ficar-me en judicis de valors”, afegeix.

Una opinió dividida
Vivancos va ser conegut per múltiples noms com el Pare, Ciervo, el Pare Ivan o, el més conegut, Raschimura, entre d’altres. Les opinions sobre ell també van ser molt diferents i, segons l’escriptor, mentre uns el consideraven una persona “generosa, humil i autèntica”, d’altres el cataloguen “d’estafador, egoista i manipulador”. Dos discursos que, afirma, li fan certa gràcia, ja que el mateix personatge deia que “s’havia de fugir de les dualitats del món”.

Unes contradiccions que també es denoten en certa manera per la seva manera de fer, com per exemple les seves desaparicions, o les diferents coses a les quals es va dedicar al llarg de la vida. A banda, Bellart afirma que encara hi ha “moltes coses sobre Raschimura que potser “no se sabran mai” algunes de les quals, per exemple, no va voler incloure en el llibre.

Finalment, l’autor també reflexiona al voltant d’una de les preguntes principals que s’ha fet sempre la societat i l’opinió publica sobre Vivancos: va ser una de les primeres sectes o només una família que va decidir viure fora dels esquemes socials de l’època? “Si busques Raschimura al google, moltes informacions et diran que era una secta, però si parles amb els parents, els fills o els deixebles, ells no volen ser considerats com a tal, i defensen que són una família”, explica.

De fet, Bellart recorda que el concepte secta com a tal és una paraula “pejorativa” que va acompanyada d’unes connotacions negatives. Això sí, recorda que el fet d’investigar el cas de Raschimura, va obrir la porta a altres investigacions diferents i que, fins i tot, es va fer una comissió parlamentària per tractar el tema.

Comparteix

Sant Cugat Magazine #102

Enquesta activa

Està a favor de tancar el trànsit als Quatre Cantons?
Vote

Directe TV

També et pot interessar